12.12.05

Ginjòlia, un llibre o potser més

Us presento un llibre, o un conte, o un relat, o potser més. Es diu Ginjòlia o la inimaginable expedició dels germans Aronet, Roscafort i la Srta. Dorremí a la recerca del so perdut. Ha estat escrit per Jaume Forest i Salvà i il.lustrat per M. Isabel Feliu i Ferrer, encara que no sé on acaba la feina de l'un i comença la de l'altre. Ens relaten les aventures dels germans Aronet (llegiu-ho al revés), constructors d'instruments musicals al País de la Música, Ginjòlia. Hi ha personatges divertits, tenebrosos, "reals", el País del Foc, el País de Qui-salta-bota, el País sense nom. És fascinant. És una mostra d'amor familiar (d'un paràs) i també d'amor a la música.
Està editat a la col.lecció MOS per GISC-Promocions Culturals i Festives Garonuna.

2 comentaris:

Anònim ha dit...

Sóc l’autor del conte Ginjòlia, en Jaume Forest. Avui, en veure aquesta pàgina no he pogut resistir la temptació de participar-hi d’alguna manera.
Com que no em pertoca fer cap critica, faré cinc cèntims sobre el naixement del relat.
D’entrada cal aclarir que mai -en el decurs dels quatre anys de gestació 1989-1993-, no em vaig imaginar ni plantejar que el conte es podria publicar, vaja, que pogués ultrapassar les fronteres de la intimitat familiar. Dit això, es desprèn que tampoc mai em plantegés allò que deu marejar els escriptors davant el repte de crear una història; quin serà el llenguatge més escaient, quin estil...sempre pensant en el públic a qui es vol dirigir. Per tant, la trama sortí a la babalà mentre explicava històries al peu del llit de les meves filles en portar-les a dormir, sense embuts ni restriccions.

Amb tot, és molt gratificant comprovar que persones alienes a la família, o al cercle d’amistats, valoren positivament el conte, com també fou el cas de la crítica que aparegué el passat 3-12-04 en el Diari de Girona, a l’apartat Llibres, i signat per Montserrat Jovanteny i, més darrerament, l’Obra del Ballet Popular, dins els premis Dia de la Sardana 2005 atorgués el Premi a l’Edició d’Estudis Sardanistes, al conte.

Tinc, bé tenim –amb la meva dona-, tres filles. En aquella època ens tocava explicar molts contes en portar-les a dormir i cantar forces cançons. Després d’anys de pràctica, arriba un moment que ja has explicat i llegit una biblioteca plena d’històries, de manera que, un bon dia, vaig començar a improvisar un conte nou, i cada dia n’explicava una part. Allò que sortia directament del magí, sense passar per cap sedàs. Mai ningú l’havia explicat aquell conte, ni existia en cap biblioteca. Al cap d’uns dies la meva filla Laia, em va demanar que l’escrigués...i, així fou com començar la cosa. Normalment, escrivia pels vespres. La meva dona, creà les il•lustracions.

El fet que s’arribés a publicar, va ser ben bé per pura casualitat. Certament, per una carambola relacionada amb el músic Manuel Saderra i Puigferrer. Com que en el darrer capítol hi surten personatges reals, els hi havia fet saber a tots l’existència del conte, menys a un. Em faltava el mestre Saderra i Puigferrer. Tot i admirar enormement la seva música, no el coneixia en persona. L’amic comú Robert Roqué, va ser qui me’l presentà, i per tant, se n’assabentà del conte. Finalment, en Robert, el va voler publicar dins la col•lecció MOS que ell dirigeix, el setembre de 2004.

Dessmond ha dit...

Interessant el llibre, interessant el comentari que em precedeix! Internet és que "és es colmo!".