Festa Major, Premià i Laporta a pèl

A mig matí la C. (amb C de Carme, és clar) m'ha enviat aquesta escala des de Premià amb el títol de "Festa Major a Premià".
I és que estem en temps de Festes Majors; som a l'agost. I a Premià ho estan aquests dies amb un programa realment imponent.
I tot això m'ha fet venir al cap la figura del Sr. Laporta, cosa no massa original aquesta setmana, la veritat.
Per una part resulta que després de la moció de censura se'm fa estrany repassar aquest video que deixo a baix. Tantes "personalitats" de primera línea apostant per Laporta no sembla que li donessin aquell copet que li feia falta. O sí, perquè potser sense el seu concurs la moció hauria guanyat (i hem de recordar que la moció va perdre, que les bases dels concursos estan per ser llegides...).
Jo no soc massa laportista, la veritat, encara que això de la moció de censura no m'ha semblat la resposta del culé emprenyat, si no la resposta d'aquells que el que volen és el quítatetupaponermeyo. I si no, temps al temps, quan anem veient els futurs "directius" de les candidatures...
I per què el Sr. Laporta m'ha vingut al cap? Doncs perquè l'altre dia va dir que si no perdia la moció de censura aniria precisament a Premià a la "Cursa a pèl" que se celebrarà el proper divendres dia 11.
I anirà?
No ho sé... també depèn, és clar, de si encara és president... Però això d'anar amb les "vergonyes" a l'aire... no sé si és el millor moment... Ho dic per això de la vergonya... Endavant vídeo...

La Mireia i una escala

"Per a Vilapou, perquè gaudeixi del fetitxisme de la Mireia (fetitxisme de calcetes i no d'escales, què hi farem!)"
Aquesta dedicatòria és a la primera pàgina del meu exemplar de "Em dic Mireia (i el meu cony es diu Carlitos)", novela escrita per Manel Riu i Mir Roy a partir del blog Mireia i quina presentació es va fer aquest dissabte a Sant Pol.
He de dir que vaig disfrutar molt, tant per la presentació en sí, com per la gent que vaig conèixer i reconèixer. Vaig parlar amb l'Antoni, amb en Tristany, en Jordi Gomara, en Bernat Costas, en Joan Safont, a part de tota la taula de presentació, és a dir en Manel, la Mir, en Joan Arnés i en Saül Gordillo. Tot un luxe.
I també he de fer una confessió, per què enganyar-nos?, i és que no vaig ser un gran seguidor d'aquell blog encara que era impossible no deixar-s'hi caure de tant en tant, per tota mena de raons, és clar. La veritat és que en un principi vaig fer el mateix que tothom i vaig buscar alguna similitud d'estil amb algun altre blogaire il·lustre, cosa que em va portar a pensar (demano disculpes, perdó! perdó! perdó!) en la mà amagada d'un pare de la "catosfera". Què hi farem? (Ahir no em vaig atrevir a explicar-ho als autors, encara que suposo que m'haguessin perdonat...).
Bé, el cas és que la Mireia que havia llegit era captivadora i que els seus "pares-creadors" ho sòn encara més, si és possible.
Resum de l'acte:
En Joan Arnés va estar sobri, bon presentador i bon amfitrió.
En Saül, en el seu paper de referència de blogaires, còmplice, coneixedor dels autors i crític.
La Mir, una sorpresa. Amaga més que no pas ensenya...
En Manel, contundent, un home de pes, amb molts pèls, però cap a la llengua.
Els xuxets de crema.... mmmm... els xuxets de crema....
I una escala, és clar. Van tenir el detall de fer l'acte en una sala on ja hi havia una escala preparada. Gràcies!
Ep, me'n descuidava. Compreu i llegiu la novel·la. Només fullejant-la, ja et "posa" en situació.

Flama i escala

Dia de la música

Em sembla que tot en aquest món, tot, està doblat. La personalitat, dos clubs de futbol al poble (perdó ciutat), dos de bàsquet, de petanca, dues associacions de cada tema, dues pastisseries preferides, dos sopars a la mateixa hora, dues que t'esperen (no, això no), tot està doblat.

Sempre s'ha d'escollir. Mai tenim una única opció. És això el que anomenen "llei de vida"?

Resulta que avui és el Dia de la Música, el 21 de juny. I el dia de Santa Cecília? Doncs també.

Bé, millor. Com a músic (de cobla) soc dels que pensa que tot suma, que més val que en sobri que no pas que en falti... "en fin", que deia aquell, que si hem de parlar de la situació dels músics i de la música cada mig any, millor que millor.

Poc a faré pas cap discurs, jo, ara, però sí que us deixaria com a deures que penseu una mica en la situació dels professionals i dels afeccionats a la feina de músic. Però no els de primera divisió, no, si no dels de pedra picada, els dels grups petits, els que van sols, els de la música tradicional, els que no són de segona però a vegades ho sembla...

Escales de Festa Major

El dilluns passat va ser la Festa Major (petita) del meu poble (perdó, ciutat), on, des de fa uns anys ha arrelat el costum de fer sopars de veïns. És allò "típic" de muntar una taula llarguíssima al mig d'un carrer i fer un sopar amb plats de tota mena, gots de plàstic, pa amb tomàquet, calça curta, xancletes, coca i cava. Molta germanor, mentres els que passen per allà al costat et miren (ei, a mi no, que el meu veinat és molt seu...) amb una cara de no acabar de trobar-hi la gràcia. I, al final, la cosa s'amenitza amb un grup que fa música de ball. Perfecte.
Anem a fer un recompte. Aquest any han sigut 17 sopars amb 15 grups musicals. Per tant, 15 escenaris amb, en principi, 15 escales.
Un servidor va anar a fer una "volteta" a veure què caçava...
Resultat:
Vaig retratar 19 escales en un total de 13 escenaris, comptant les pròpies de cada un d'ells més alguna "de servei". També vaig aprofitar 8 escales més en els desplaçaments entre sopar i sopar.
Com a mostra deixo la darrera que vaig "pillar", encara que potser va ser ella que em va "pillar" a mi. Els dos intents fets van resultar iguals. I no és que el carrer fos fosc, no. Va ser aquella pintura blanca i vermella, reflectant, o reflexant, o refractant, o com dimonis es digui, que es va menjar tot el flaix.
Però l'any que bé no em foteran, aviso!

Tossa no paga

Aquest divendres vaig llegir una notícia al Diari de Girona referida a Tossa. El títol era: "Tossa ha de refer el pressupost per equilibrar de forma irregular els ingressos i la despesa". Per fer una explicació una mica ràpida diríem que l'Ajuntament havia aprofitat, d'una manera irregular, unes partides d'ingressos per pagar uns deutes que pugen més o menys a 1,5 milions d'euros. Les al·legacions de l'oposició han fet que la legalitat administrativa torni al seu lloc (després d'una estranya votació) però a mi em preocupen un parell de frases que es van dir al Ple de l'Ajuntament:

-"Posarem les factures de nou al calaix" i "augurem conseqüències nefastes per als proveïdors".

Això vol dir que aquells deutes que té l'Ajuntament amb qualsevol proveïdor, sigui un constructor o sigui una Cobla, per exemple, poden passar-se un altre any al calaix o anar directament a les escombraries.

Jo en conec una de Cobla que es troba en aquest cas. Ara fa un any van anar a tocar a Tossa, van fer un ofici i sardanes, i no ho van pas fer malament. Després d'un any no han cobrat i les perspectives són negres, molt negres.

Hi ha dret a això? Pot un Ajuntament pendre el pèl a uns músics d'aquesta manera? I ho ha fet amb el consentiment de l'oposició, no ens enganyem, per acció o per omissió.

Aquest de la fotografia és l'enfustissat on la Cobla va fer la seva feina. Un enfustissat gran, fort, ferm, consistent... tot el contrari que l'economia del Consistori i que la vergonya dels seus components.

Generació perduda

Atenció, si us plau, he perdut una generació!
Doncs encara que no ho sembli, vull parlar de sardanes...
Aquest cap de setmana he estat, he viscut, he trepitjat i he suat l'Aplec de Calella. Com que els elements no van perdonar ni acompanyar, la cosa es va celebrar "a sota cubert", a la Fàbrica Llobet, local gran, ample, alt... però calurós, què hi farem.
De tota manera, el que és important és que l'Aplec es va poder fer. Quatre cobles "de Champions", milers i milers de balladors i de badocs i sardanes, moltes sardanes.
Però, una vegada més, em vaig fixar que en aquests actes m'hi falta una generació sencera de gent. Ja està clar que aquest tema és redundant, que tothom sap que a sardanes hi va molta gent gran, que cal fer alguna cosa perquè el jovent s'hi acosti, però no ens enganyem o, millor, que no s'enganyi aquella gran majoria que mai hi va i sempre opina. En un Aplec hi trobem homes grans (i dones), nens (i nenes), adolescents (i adolescentes), parelles de totes les tipologies i algun animaló, però no en una proporció "adequada": hi ha una generació que s'ha perdut pel camí.
L'hem de recuperar! L'hem de recuperar? Segur?
Doncs que no es torni a enganyar aquella majoria de la que parlava abans. La generació perduda ja hi va anar quan era petita, i sempre torna, sempre. El que passa és que es distreu durant uns anys... i després, torna.
Amics lectors, m'atreveixo a pensar que la majoria esteu en aquesta edat. No patiu, perquè acabareu anant a sardanes. Sí, sí, encara que sigueu de (gran) ciutat. Investigueu les classificacions dels concursos de colles sardanistes i mireu la procedència de les colles punteres. Què, nois?
I que no us faci cap vergonya, que a llocs pitjors aneu.
Jo, quan tombeu "aquella" edat, seré allà i us faré d'amfitrió.
Si no ens veiem abans, fins aleshores!

Sardanes remullades

Diumenge, 11 de maig de 2008, des de dos quarts d'onze del matí, a la cruïlla dels carres Berguedà amb Sant Pere de Cruixà,
XD GRAN APLEC DE LA SARDANA
amb 3 de les millors cobles del país: La Principal, La Ciutat i La Baixa, en homenatge al mestre Virgili Tutufau i Mascaró.
-Escolti, i si plou?
-Com diu? Si plou? Home, doncs... mmm... bé... si plou... Ei Franciscu, mira què diu aquest bon home! Que què passa amb l'Aplec si plou! Tu mateix... explica-li... el que puguis... jo ara torno...si plou, diu, ves quines ocurrències, aquest... al país li fa falta la pluja... Vau veure ahir el Telenotícies? El campanar de Sau ja quasi no es veu, i la platja de Sant Pol, busca-la!... i... i...

Doncs no és una situació tan surreal com sembla aquesta, no. Ahir es van suspendre algunes audicions per la pluja i, en prevenció, unes quantes per avui, entre les que hi ha, em consta, algun aplec.
Algú em pot explicar com pot ser que s'organitzi un aplec sardanista sense preveure una alternativa en cas de pluja?
Tres cobles estaven llogades per tot el dia d'avui (per cert, quin sol més maco que fa aquest matí) i ahir a la tarda se les avisa que, en previsió del mal temps, se suspèn l'Aplec.
Algú s'imagina el Sr. Seat enviant un SMS als seustreballadors dient:
"Demà plou. No es treballa. I a cobrar a la Roca de la Cabra"
Perquè aquesta n'és una altra. Treballar, no treballaran. Però cobraran? Hi ha alguna assegurança contractada? Perquè el dia ja està perdut, el tenien emparaulat.
Que són 35 persones, home, i, si em permeteu, jo els qualificaré d'artistes.
Què podria passar si a 35 membres de La Fura dels Baus se'ls deixa sense cobrar... perquè plou. Recordeu què feien amb uns quants cotxes i uns malls?
Però és clar, el món de la sardana és el món de la sardana i allà tot s'hi val. Com el volem dignificar? O no cal? Potser valdria la pena plantejar seriosament aquest tema algun dia. Si la Sardana (amb majúscula, home!) no fos la dança nacional, molta gent (polítics, intel·lectuals i lliurepensadors, principalment) quedaria "moralment" alliberada i no hauria de fer paperots hipòcrites. Si cal, seré l'emprenedor d'aquesta discussió a nivell nacional i el convocant d'un referèndum que no té per què esperar al 2014. Si el fem d'aquí tres setmanes o d'aquí tres anys, el resultat serà el mateix i els que realment estimen aquest món podran viure, treballar i disfrutar tranquils.
Això, la música i la dansa, si més no, ho agrairien.
I ara, ves per on, m'ha vingut al cap un vell conte que vaig trobar al fons d'un bagul a les golfes de la casa pairal dels meus besavis.

Mig aparcat

Aquest any, en quant a la feina de músic de cobla em refereixo, me l'he pres una mica com a sabàtic. El diccionari ho defineix com l'any en què els jueus havien de deixar reposar llurs terres, cosa que ocorria cada set anys. Jo n'he deixat passar més del doble abans de fer un "alto" i ara estic una mica en contradicció amb mi mateix.
Per una part estic encantat de no tenir res programat cada cap de setmana i poder "aburrir-me" i tot.
Per l'altra, trobo a faltar una mica aquella colla de pesats "si bemolls". És ben bé que som contradictoris a parir...

No he deixat la música!

Estic subscrit a una revista que sota el seu títol es defineix com a "publicació de cultura popular catalana" i puc afegir, sense cap risc a equivocar-me, que és la millor en quant a informació sobre el món de la cobla i la sardana. És, per tant, la millor publicació mundial sobre aquesta branca de la música i la cultura. Així, sense embuts.

En el darrer número, el 271, i en un reportatge titulat "Canvis de músics", comença la informació:

"Plega el contrabaix @vilapou (deixa la música) i ocuparà el seu lloc... bla bla bla..."

No senyors, no! No, no i no! D'on han tret que en vilapou deixa la música? En quines fonts d'informació han begut? O, pitjor, què han begut abans de donar aital informació?

La millor publicació del món, es refereixi al tema que es refereixi, no pot anar retirant ni jubilant la gent...

Un servidor ha decidit, després de quinze anys de tocar al voltant de 100 dies a l'any, prendre-s'ho amb una mica de calma. Treballar vuit hores diàries a la fàbrica i fer de músic (de cobla) al mateix temps pot arribar a cansar, encara que sigui mentalment. I si també hi barregem altres aconteixements que poden tocar l'animeta íntima d'un hom, doncs aleshores convé treure el peu de l'accelerador i buscar alguna cosa més "relaxada". Senzillament això.

Avui per avui és cert que no estic en "plantilla" de cap formació, però espero que això sigui una qüestió momentània, encara que tornar a tenir alguns caps de setmana sencers per dedicar a la família i a mirar com passa el temps per davant meu també té el seu encant.

Senyors de la millor revista del món que parla de sardanes i de cobles, si us plau, encara que un servidor no sigui ningú important, no em retireu... encara. Concediu-me el dret a decidir el meu "final".

I és que els músics (de cobla) no SOM ben bé res...

Encara s'hi val

Ahir vaig rebre un missatge al mòbil d'en Joan, músic de cobla i flabiolaire de "primera divisió", que deia:
-Això de les escales encara val, no?
I me n'hi afegia una, "caçada" en un Aplec.
I tant que val, Joan, això no para! Però potser sí que ara feia dies que no posava cap escala d'enfustissat de sardanes, ni en feia cap... diem-ne valoració. Som-hi:
Sembla un escenari força ampla, d'aquells modulars, a metres, i l'escala, encara que una mica dreta, té barana, només en un costat, però en té. Pel que corre, s'agraeix...
Li posarem bona nota.
I cap problema, tothom pot seguir enviant escales.

L'escenari de la vida

No tinc un procediment fix i establert en això d'escriure. Vull dir que hi ha dies en que em ve al cap un tema, el desenvolupo (trobo que aquesta paraula és "pomposa", no?) i, finalment busco una imatge, amb escala és clar, que hi lligui. Altres vegades és a l'inrevés, una foto em porta a dir quatre frases més o menys ben entrellaçades (aquesta ja no és tan pomposa).
I després hi ha el títol. Com costa, de vegades, tancar el cercle, o millor la circumferència, amb un encapçalament rodó!
Avui he fet un itinerari del tipus fotografia-títol-text, però, això sí, amb el text una mica més lluny. És a dir que la imatge i el títol han sortit així, patapam!, però després m'he quedat una mica sense saber com continuar, o com començar.
Quan vaig posar-me al davant d'aquest escenari em va venir un somriure a l'expressió i no em pregunteu per què. Em va semblar una escena (en tots els sentits de la paraula) senzillament maca, planera, de les que deixa anar pau d'esperit.
I, al final, només era el lloc on se celebraven les festes del poble, el lloc on havíem d'interpretar una audició de sardanes.
Però, mira, vaig notar que allà a dalt hi estaria bé, que disfrutaria aquell trocet de vida que hi passaria...
Un dia hi tornaré, però per mirar-m'ho des de baix, de més lluny, a veure què se sent mirant l'escenari de la vida.

15 anys d'il·lusió

Fa uns anys, al noranta-i-tants, es va editar un CD anomenat "15 anys d'il·lusió". Avui l'he recordat i no només perquè sigui de sardanes, que ho és, ni perquè estigui força bé, que ho està, encara que segurament ja no es pot trobar enlloc (ni als emules ni als cortinglesos).
M'ha vingut al cap per aquest títol tan explícit: 15 anys d'il·lusió.
Avui, o ahir perquè això ho estic escrivint a cavall dels dos dies, és dimecres de cendra, la fi del Carnestoltes i el darrer dia de la temporada pels músics. Amb el Carnaval s'acaba el nostre "any fiscal" (vinga fer rodolins!).
Jo, ja ho tinc clar que després del 15 ve el 16, alguna cosa em va quedar dels estudis (soc de ciències), i que la il·lusió no s'ha de perdre perquè s'acabi una etapa, una més, i en comenci una altra, encara que de principi sigui incerta.
No crec que existeixi cap altre CD, encara que no sigui de sardanes, que es digui "23 anys d'il·lusió" o 44 0 18. Però sí que crec en la il·lusió, en les ganes de fer i desfer, en el desig de veure el futur cada vegada més arrodonit.
Del pas dels anys (15 = 8 + 1 + 6) en queden records bons i no tan bons, moments agradables i moments aspres, imatges acolorides i pintures grises, però la suma de les parts fa un tot que, en aquest cas, sempre augmenta, no disminueix.
Demà, o avui, o ahir, comença el setzè any, un altre setzè any, que la vida n'està plena de setzes...

Els Tres Tombs

Cada vegada que em poso a escriure alguna cosa em pregunto si realment ho faig pensant que hi ha algú "allà a fora" que ho pot llegir, o només és una qüestió "terapèutica" meva. És a dir, estic explicant alguna cosa? O només estic buidant el pap?
Suposo que al final tot és més senzill i tampoc em complico tant. Ves on seríem si no!
I tota aquesta introducció potser només és una mena d'excusa perquè tornaré a parlar del meu ordinador. Darrerament ho he fet dues vegades i ara toca el tercer tomb, la tornada, la definitiva, espero, encara que segur que no ho serà.
Qui es pot imaginar que una botiga d'informàtica pugui ser una cosa diferent a una capella de pelegrinatge?
He fet ja les meves 3 visites a ca l'informàtic, he connectat i desconnectat 3 ordinadors diferents per poder seguir vivint en la virtualitat, m'he agenollat 3 vegades a sota la taula per barallar-me amb els fils, he renegat en quantitats múltiples de 3, he provat 3 vegades de configurar la impressora fins que s'ha deixat, m'he perdut els 3 darrers gols del Barça i les 3 darreres derrotes del bàsquet...
Potser ha sigut per estar als voltants de Sant Antoni que he fet els meus Tres Tombs particulars, a part de fer-los com a músic. Ah, i el dia 20 era Sant Sebastià (mira, un rodolí!), per assemblar-me també al pelegrí de Tossa, pels quilòmetres fets, ordinador amunt i avall...
No voldria ser repetitiu i haver de seguir amb més capítols de la sèrie, però ja se sap que això de la devoció no és terrenal i si els designis ens menen a obrir nous camins i nous horitzons cap a desconeguts informàtics, els seguirem a ulls clucs.
Amén.

El llarg gener

El gener no té pas mes dies que cap altra mes (redundant). És quasi al revés, però dins d'un ordre. Vull dir que la primera setmana acostuma a tenir dos, tres o quatre dies festius. I la segona depèn de com vingui. Però es fa llarg, això sí que és veritat.

I professionalment (musicalment), com que estic en un moment d'un cert impasse, els dies es noten.

Voldria fer una petita pausa aquí, un impasse... M'he trobat amb què no existeix aquesta "paraula" al diccionari, m'he quedat, fins i tot, sense impasse.

I, provant en francès, perquè a mi m'agrada el francès, bé, el francès no, però sí, vull dir que... ja s'entén el que vull dir. En francès, deia, em remeten a cul-de-sac, però jo no tinc massa clar que en aquest moment estigui ni en un cul de sac, ni a la vora de cap cul... de sac.

Vaja, tot això era per dir que sí, que el gener es fa llarg, tant si vols com si no vols.

Tampoc era tan difícil!

Els tres reis

El rei blanc:

El rei ros: Un fruit de la inspiració blocaire

El rei negre:

Preparant les festes

Ningú pot negar que cada any mira com cauen les festes de Nadal. El dia 24, el 25 i el 26 ja fan quasi mitja setmana, i la gràcia està en veure on queda el dissabte i el diumenge més propers.
Aquest any tenim divendres (darrer dia de feina), dissabte, diumenge, el 24, Nadal, Sant Esteve i ja tornem a ser dijous. Déu n'hi do!
Per tant, és qüestió d'administrar bé les forces, les físiques i les mentals. I les econòmiques, per què no dir-ho?
Que ens passa pel cap tot allò dels bons propòsits, les bones intencions, els bons desitjos, la pau espiritual, la consciència neta, el propòsit d'esmena (d'"enmienda"), el dolor dels pecats, l'autoimposició de la penitència, etcètera, està molt bé, però en el fons, en el fons en el fons, o no tant en el fons, el que fem és seguir el (la) corrent, les massificacions, la trivialitat, la facilitat, l'autocomplaença o, millor, l'autocontemplació...
És a dir, repetim el Nadal una vegada i una altra...
Seria bo, però, que intentéssim treure'n alguna cosa positiva, algun resultat. No fa falta que sigui res espectacular, però ja que aquests dies són així, son com són, a veure si els passem un xic més contents que la resta de l'any.

Sobre la Trobada de Blocaires

El dissabte va ser el dia de la Trobada. Un dia que va començar amb sol i va acabar amb fred, vent i pluja. Vaig creuar els dits tot esperant que el sopar no agafés el rumb de la climatologia.
La veritat és que jo hi havia posat molta il.lusió en aquesta trobada. Els blogs em ténen molt captivat i tenia ganes de parlar-ne amb altra gent. Que jo arribés a signar la convocatòria i ser una mena d'amfitrió n'és una prova (excepcional).
(...He de lograr dissimular els nervis i que ningú se senti descol.locat...)
El primer cop d'efecte va ser quan m'acostava al lloc de la trobada (amb el fred, qualsevol anava a fer un vermutet a la plaça...). S'hi acabava d'apuntar el setè. Després de dir tantes meravelles del sis, ja estava clar que la cosa no podia acabar així!
(...Ostres, set en una taula de vuit! Algú quedarà despenjat. Uuff, no, deixant un lloc al mig, la cosa ha quedat prou bé...)
Una vegada coneguts i reconeguts tots vaig fer una mena de presentació dels blogs localitzats, fins a divuit, i vaig comentar les respostes que s'havíen deixat a la convocatòria. Començava ja la "tertúlia" i començava el sopar.
Com que això no era cap jornada oficial de res, era evident que l'ordre del dia, de la nit, era ben lliure. Que si els comentaris, l'anonimat, la dedicació, ... Era important (per a mi) que no es perdés el fil.
De totes maneres, una taula amb l'alcalde, la cap de l'oposició i guanyadora en vots de les eleccions, el coordinador del blog del partit soci de govern i un dels periodistes de referència del país, tenia moltes possibilitats de anar a petar a una xerrada amb la política com a referència. El nivell era alt en qualitat i ha de quedar clar que els altres tres blocaires no desmereixíem en res el to de la vetllada (que consti en acta).
(...Merda, hem anat a parar a on no volia: només parlem de política.)
Primer plat, segon plat, neules, turrons i cava pel brindis. La tertúlia continua, però.
(...Doncs si ells no acaben el tema, també hi entraré jo... I vosaltres creieu que s'ha de donar tanta importància als abstencionistes...?...)
Vam aixecar la taula (vull dir que ens vam aixecar de la taula) perquè el rellotge va començar a manar. Només faltava una cosa: la fotografia de grup...amb escala.
-Si ens arribem a la Plaça de l'Església, allà hi ha un enfustissat.
Com que mancava qui fes el fet, vam "atracar" a una pobra parella que passava (gràcies Albert Biosca i Sònia) i que ens devien pendre pel que no érem, però semblàvem.
(...Amb aquesta foto jo (en vilapou, el de les escales) ja he quedat ben satisfet...)
La nit va continuar encara (ja en cauran detalls), però el primer pas, allò de trencar el gel, ja s'havia fet. Jo diria que ja hem donat un pas important en el descobriment d'aquest nou model comunicatiu i participatiu. Sense que perdem les nostres personalitats i els nostres anonimats, hem començat a demostrar o, si més no, a demostrar-nos que les distàncies "virtuals" entre les persones es poden escurçar tant com es vulgui.
I aquest ha sigut el primer pas.

Descansant

La veritat és que el ritme de feina, la de músic (de cobla) és clar, a aquesta època de l'any ha baixat molt. I encara que la butxaca ho noti, poc però ho nota, ha arribat un punt en què ho agraeixo.

Potser és allò de l'edat, sempre l'edat...

Dijous festa del tot, ahir pont, avui més festa, però amb botigues amunt i avall, i demà a tocar (matí i tarda) perquè no sigui dit. Un bon balanç de la setmana.

No sé si és el temps o allò que deia abans de l'edat, però em va bé aquest ritme relaxat.

Pobres 6.900.000

Des del dissabte al vespre podem trobar moltes opinions, moltes reaccions sobre la (gran) manifestació que hi va haver a Barcelona. Cada persona té la seva pròpia visió, tant els que hi van anar com els que no, tant si, aquests, hi estaven a favor o en contra; i totes aquestes opinions són ben respectables.

Avui, tot fent una mica de repàs "virtual" de l'actualitat, m'he trobat amb un article que esmentava un post del diputat Joan Ferran, tot ressaltant-ne la frase: "6.900.000 catalans no es van manifestar".

La veritat és que, apart de que no enllaçaré el post que ja deu haver batut el seu propi récord de visites, he de dir que sí que l'he llegit i la frase, ben bé no va així, no és tan taxativa. Però sí que introdueix aquesta idea.

El primer moment ho vaig trobar molt simple o, millor dit, simplista. Quin argument més trist, no?

Però després, la idea en qüestió em va anar semblant cada vegada més dura, fins arribar-la a considerar perillosa.

Això arriba a qüestionar la democràcia en sí mateixa. Donar el poder de la raó a aquells "que no hi eren" treu el valor a qualsevol elecció, a qualsevol fòrum representatiu. Quanta gent no va votat al PSC? O a CiU? O a tots junts? A partir d'aquí, quina representativitat té el MHP Montilla? O qualsevol dels anteriors?

Quina força moral té aquell veí d'un bloc de pisos que es queixa que li deixin les bosses de la brossa al davant de la seva porta, si els altres 48 no s'han queixat? No té raó d'estar emprenyat, Sr. Ferran?

I qualsevol denúncia, si només la fa una persona o dues, o cinc, quina credibilitat té, si hi ha més de 7 milions de persones que no han badat boca?

Per cert, 6.900.000 no hi eren, però sobre quin cens es mou aquest senyor? Suposo que 7 milions com a màxim, no fos cas...

Si aquest és un dels principals arguments que ens han de donar o treure la raó, anem bé. Però a partir d'ara m'hi fixaré més amb això de la representativitat que s'otorgui el PSC, i calcularé cada vegada quin percentatge de raó té davant els ulls dels més de 7 milions de catalans que existeixen.

I ara hauria de posar aquí una escala que representés alguna cosa, però he quedat molt fotut. Tenint en compte els milions i milions d'escales que existeixen al país, quina autoritat tinc jo per posar-la aquí, davant els ulls dels meus benvolguts i soferts lectors? O els meus propis ulls?

Estic a punt d'acabar el meu primer post sense escala...

Però no. En deixaré una perquè vegi com em fan pujar als enfustissats a tocar sardanes. Ja ho veu, Sr. Joan. Em puc queixar? Quants hem de ser per tenir dret a ser escoltats? N'hi hauria prou amb 3.412.523? No, és clar, no representaríem la majoria de catalans, perdó, de ciutadans.